Els primers indicis d’aquesta relació ancestral entre el Bages i el vi ens porten molt enrere, fins al món ibèric. Un fragment de ceràmica trobat a Boades (Castellgalí) amb la paraula VINVM inscrita prova que entre els segles III i II aC ja es bevia vi en aquestes terres, no sabem si propi o importat. Durant el segle I dC, amb l’arribada dels romans, el cultiu de vinya a la regió ja era un fet: a la vil·la romana de Sant Amanç de Viladés, a Rajadell, es van descobrir un gran lacus —el dipòsit on fermentava el most— i mosaics decorats amb fulles de parra i raïms, evocant el prestigi que el vi tenia en aquella societat, i l’escriptor romà Plini el Vell (24-79 dC) destacava la productivitat de les vinyes lacetanes, nom amb què es coneixia la regió.

El vi en la cultura medieval bagenca: monjos, pergamins i senyors feudals

Després de la caiguda de Roma, el conreu de la vinya va resistir la incertesa i va renéixer amb força durant l’edat mitjana. Quan els comtes de Barcelona van conquerir la Catalunya central als musulmans, entre finals del segle IX i el segle X, van repoblar el territori i establir el comtat de Manresa, i el control del territori es va repartir entre magnats, tant laics com religiosos. Als pergamins més antics que es conserven —vendes, judicis, donacions— ja apareix sovint la vinya com a part essencial del paisatge. En aquells temps, posseir vinyes era un símbol per a la cultura cristiana, que considerava el vi com la sang de Crist. El fervor religiós va empènyer també les donacions de terres als monestirs a canvi de pregàries i perdó de pecats, i així va créixer el patrimoni de Sant Benet de Bages, fundat poc després de l’any 950 pels esposos Sal·la i Ricardis, que van convertir aquest racó prop del Llobregat en un centre espiritual i econòmic de primer ordre. El monestir, un dels principals propietaris de vinyes a l’època, facilitava l’establiment de pagesos per cultivar vinya a canvi del pagament d’una part dels fruits, bàsicament en forma de pa, vi i oli. Els monjos de Sant Benet van arribar a elaborar fins a quinze varietats de vi, i ja al segle XVI es menciona el picapoll als seus documents, varietat que amb els segles esdevindria un dels símbols de la comarca.

A part de Sant Benet, hi havia altres institucions eclesiàstiques, terratinents i senyors feudals que posseïen vinyes a la comarca. La vinya era un conreu rendible però molt exigent: calia desforestar el nou terreny, obrir rases per plantar les vinyes, podar-les, adobar..., i esperar de quatre a vuit anys per veure’n el fruit. Per això, des de l’edat mitjana fins al segle XX, els propietaris optaven per cedir-ne l’explotació a petits pagesos a canvi d’una part de la collita. D’aquí neix la tradició dels petits trossos de vinya i de les feixes de pedra seca que encara avui defineixen el paisatge bagenc: el fruit de l’esforç del petit pagès que no compta les hores de treball invertides sinó el producte final. 

Aquest sistema es va consolidar i va permetre que el vi fos un producte habitual a la majoria de les cases del Bages. Al segle XIV, documents de Manresa i Santpedor mostren com la vinya estava tan estesa que es protegia per privilegi reial, arribant a prohibir l’entrada de vinya forastera per defensar la producció local, orgull i motor de l’economia. El privilegi atorgat a Santpedor l’any 1330 pel rei Alfons el Benigne afirmava que hi havia tan gran multitud de vinyes que el vi que en elles s’hi collia bastaria per al consum d’un altre poble més populós, i l’any 1408 la meitat dels ciutadans de Manresa declaraven tenir celler, tines de fusta, folladors i botes de vi a casa.

Segons els inventaris de les cases dels seglex XIV i XV, s’obtenien diferents classes de vi: el vermell, majoritari; el blanc, més escàs i preuat; i el cuit, dolç i aromàtic. També s’aprofitava tot: amb la brisa —les pells i pinyols del raïm— es feien aiguades o remosts, vins lleugers que completaven l’anyada.

Aquesta prosperitat es va trencar bruscament amb l’arribada de la pesta negra el 1348, quan Catalunya ja encadenava diverses males collites que havien donat pas a un temps d’inestabilitat i misèria. Els diferents brots de pesta que es van succeir en poc temps i la Guerra Civil Catalana un segle més tard (1462-72) van provocar una terrible davallada demogràfica: la població es va reduir gairebé a la meitat i la comarca tardaria prop de dos-cents anys en recuperar el nombre d’habitants que havia tingut a l’edat mitjana. El despoblament va comportar l’abandó de masos i d’extenses àrees de conreu —mancades de braços per treballar-les— i, malgrat que les famílies mai van deixar de produir vi en la mesura de les seves possibilitats, l’activitat vitivinícola es va veure molt afectada.

L’època moderna: el mas i la rabassa morta com a protagonistes

Amb la recuperació gradual de l’estabilitat, a partir del segle XVII el conreu de la vinya va tornar a expandir-se, impulsat per un nou tipus de contracte que transformaria per complet el paisatge bagenc: la rabassa morta.

Aquest acord permetia al pagès plantar vinya en terres d’altri a canvi d’entregar una part dels fruits i el contracte durava mentre visquessin els ceps. La fórmula, aparentment senzilla, va tenir un impacte enorme. Centenars de famílies sense terres van poder treballar i prosperar i els vessants de la comarca es van cobrir de petites feixes guanyades al bosc i plantades de vinya. En aquest procés, la pedra —sempre abundant— es convertia en aliada. S’extreia del terreny per poder sembrar i s’aprofitava per construir-hi marges que permetessin retenir la terra i l’aigua. D’aquesta feina constant, feta amb eines senzilles i molta paciència, van néixer les parets seques que encara avui ressegueixen el territori.

Les parcel·les de vinya es trobaven sovint en indrets allunyats. Els rabassaires hi passaven el dia i sovint s’aixoplugaven en barraques de pedra seca, autèntiques petites llars de camp. 

Però la pedra seca no va servir només per bastir marges i barraques. A les zones més aïllades i abruptes, on transportar la verema era feixuc, els pagesos van començar a construir les tines a peu de vinya: veritables cellers de pedra, sovint agrupats en conjunts, on el raïm es trepitjava i fermentava in situ, convertint el raïm en vi abans de portar-lo al poble. Avui dia es conserven un centenar de conjunts de tines a peu de vinya al Bages, testimoni de la importància d’aquest tipus de vinificació.

Durant els segles XVII i XVIII, la vinya va viure una nova època de puixança. Al costat dels vins vermells i blancs, de tradició medieval, el vi claret —elaborat amb raïm negre de maceració curta, que li conferia un color rosat— esdevingué el producte més característic de la comarca. Dels seus subproductes en sorgia l’aiguardent, llisa o senzilla i requintada o refinada, que aviat es convertí en un negoci rendible i molt estès. Les petites fassines dels pobles del Bages en destil·laven litres i litres, i fins i tot Manresa venia aiguardent refinat cap a la costa per ser exportada cap a ultramar.

La prosperitat, però, no era només fruit del vi: també ho era de la seva arquitectura invisible, de la xarxa de tines, cups, premses i parets de pedra seca que mantenien viva la terra. El vi era alhora economia, aliment i identitat. 

Segle XIX: entre la febre d’or i la fil·loxera

El segle XIX va portar el Bages al seu punt més àlgid. Aprofitant la crisi del vi francès per la plaga de la fil·loxera, les vinyes bagenques van créixer fins a ocupar prop de 27.000 hectàrees. Els vessants de les muntanyes s’ompliren de ceps i la vinya s’enfilà fins als racons més impensables. L’eufòria era tal que la gent deia: Això és una vinya! per referir-se a un negoci pròsper.

Els clarets del Pla de Bages i el vi daurat d’Artés, fet amb raïm picapoll, eren cèlebres a tot arreu. La comarca vivia una autèntica febre d’or, però la bonança no durà gaire. A finals de segle, les males anyades i l’arribada de l’oïdi i el míldiu van començar a debilitar les vinyes. I el 1892, finalment, la fil·loxera va arribar al Bages.

La plaga no només va matar els ceps; també va sacsejar la societat rural. Els contractes de rabassa morta, vigents mentre vivia la vinya, quedaven automàticament extingits. Molts rabassaires van perdre la terra que treballaven i es van veure obligats a abandonar els camps. Aquest conflicte, que trencava segles d’equilibri, deixà una ferida oberta que es faria sentir novament durant la II República.

El segle XX: cooperatives i renaixement

Malgrat la crisi, el Bages no va deixar mai la vinya. A principis del segle XX, molts pagesos van començar a replantar ceps empeltats en peus americans, resistents a la fil·loxera. Els sindicats agrícoles, que agrupaven propietaris i parcers, van aparèixer per compartir despeses i coneixements. D’ells sorgiren tres grans cellers cooperatius: Santpedor (1926), Salelles (1927) i Artés (1935). Eren temples moderns del vi, on es feia la vinificació col·lectiva i es garantien preus més justos.

Allà on no hi havia cellers cooperatius, un important sector de vinaders privats comprava i distribuïa el vi dels petits viticultors i també elaborava el seu propi vi a partir del raïm comprat als pagesos. El sector també es va iniciar en l’obtenció d’alcohol vínic per a la perfumeria, la farmacèutica i la nova indústria licorera, que aviat va ser també present al Bages.

La Guerra Civil va marcar un abans i un després per a la vinya al Bages. Les represàlies, la fam i l’escassetat de la postguerra van portar a l’abandonament massiu dels ceps: cap al 1950 només en quedaven unes 5.800 hectàrees, una quarta part de les que hi havia tres dècades abans. La mecanització agrícola va afavorir el cereal i molts pagesos van substituir les vinyes per blat i ordi. Els qui van resistir mantenint ceps optaren sovint per portar la collita als cellers cooperatius, que durant els anys cinquanta i seixanta van arribar a rebre milions de quilos de raïm cada verema. Va ser l’època d’or dels cellers cooperatius, sense els quals la vinya probablement hauria desaparegut.

Els anys setanta van marcar l’inici d’un nou temps de declivi. Els cereals eren més senzills de cultivar que no pas la vinya, i els salaris que oferia la indústria eren més alts i més estables. L’abandó de la vinya va ser un fet generalitzat. Però el Bages, fidel a la seva memòria, no va renunciar del tot al vi. A finals dels anys vuitanta, alguns viticultors que continuaven actius van començar a apostar per la qualitat i per recuperar varietats autòctones, aconseguint diversos guardons i, finalment, el reconeixement de la DO Pla de Bages el 1995. Els nous cellers, sovint familiars o cooperatius, reprenien el fil d’una història interrompuda, i les velles barraques, tines i parets de pedra seca, silenciosos testimonis de segles de feina i d’història, tornaven a esdevenir presents de la mà de la DO, que des del primer dia va treballar per la seva pervivència.

Llorenç Ferrer, Meritxell Gisbert i Mireia Vila van portar a terme l’interessantíssim i detallat treball de recerca i documentació Fins on va arribar la vinya al Bages (segles XIX - XX). Una reconstrucció virtual del paisatge d’Artés, Avinyó i Sallent, publicat el 2024 pel Centre d’Estudis del Bages que es pot descarregar aquí i que permet entendre el volum que va adquirir la vinya al Bages en aquests anys. El projecte té també una versió web que es pot consultar aquí.

A la imatge, percentatges de vinya i mallols (ceps plantats de nou que encara no donaven fruits) als termes de Sallent, Avinyó i Artés (1872 - 1877) sobre base topogràfica de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.