La recuperació i restauració de l'espai

Mossèn Gelabert va ser el primer a reivindicar, l’any 1917, el valor patrimonial i natural de l’espai i en proposar —sense èxit— que es declarés Parc Natural:

.. és, en detall, un Vora-Tosca singularíssim, ubriagador per la seva bellesa original, infantil, sense afectació, que impressiona suaument els sentits i destrompassant-los, doblegant-los, va directament a l’ànim per a fer-li fruir d’una bellesa i gràcia desconegudes.

La protecció legal de la zona no arribaria fins al 1982 amb la Llei de declaració del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La restauració integral de l’espai va tenir lloc a principis del segle XXI. L’any 2002, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Olot i altres entitats, l’Ajuntament de Les Preses va obtenir finançament europeu per emprendre-la, i l’abril del 2004 s’inaugurava el Parc de Pedra Tosca, obra de l’estudi olotí RCR Arquitectes. El projecte va afectar una àrea total de 250 ha malgrat que, d’aquestes, se’n van restaurar en detall unes 26, les més degradades.

La intervenció paisatgística realitzada pels arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta ha estat guardonada arreu d’Europa en diverses ocasions: L’any 2006, amb el Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba —un dels premis internacionals més prestigiosos en l’àmbit del paisatgisme— i el , i el 2007 amb el guardó X + Verd del II Congrés Europeu de Ciutats Verdes. També ha aparegut en revistes d’arquitectura i paisatge com On Diseño o Arquitectura Viva.

El Parc de Pedra Tosca és de visita lliure i està obert tot l’any. Per arribar-hi, es pot deixar el cotxe a l’aparcament de Codella, a tocar de la carretera GIV-5224, i recórrer un agradable tram d’uns 500 m de la Via Verda del Carrilet que discorre a la vora del Fluvià fins a arribar a l’espectacular entrada del Parc, part de la intervenció d’RCR Arquitectes.

El visitant pot optar per seguir l’itinerari complet, d’uns 4 km i unes dues hores —parades no incloses— guiat pels panells de ferro corten que expliquen els punts d’interès i assenyalen la direcció del recorregut, o bé per passejar sense rumb i endinsar-se en el laberint d’antics corriols entre parets de pedra seca i tossols, descobrir desenes de barraques mig amagades, notar els corrents d’aire fred que surten dels bufadors —petites obertures entre les roques amb surgències d'aire de temperatura similar durant tot l'any (d'11 a 13°C) aprofitades antigament per mantenir l’aigua i el vi frescos a l'estiu i temperats a l'hivern— i gaudir de vistes panoràmiques dels volcans i la Vall d’en Bas des de les clarianes del Parc en un entorn de silenci i senzillesa rural que conviden a passejar sense pressa.

Ambdós coincideixen en el seu moment preferit al Parc. Quan, entre últims de maig i primers de juny floreix el fenc, amb unes boniques flors de color vermell o granat que entapissen algunes de les artigues. La floració dura unes tres setmanes, i és un moment en què el Parc és molt visitat i fotografiat. L’Eudald també sembra algunes artigues amb fajol; malgrat que abans ho feia a mitjan juliol i floria cap a finals d’agost, ara el sembra cada quinze dies a partir de maig perquè duri més la floració.

Però l’Ajuntament de Les Preses no només se centra en el manteniment del Parc. La seva tasca de posada en valor, recuperació i manteniment de la pedra seca va molt més enllà i ha esdevingut exemplar al llarg dels darrers anys, impulsant iniciatives estratègiques per a la pedra seca a nivell de Catalunya. En aquest sentit, durant l’any 2022 va portar a terme, en col·laboració amb el Gremi dels Margers de Catalunya i l’Association Nationale des Artisans Bâtisseurs en Pierre Seche (ABPS), el projecte Drystone, que va permetre la realització i publicació d’un estudi comparatiu sobre els diferents models formatius i professionalitzadors entorn de la construcció en pedra seca a Espanya, França, Itàlia i Regne Unit. L'estudi (que es pot descarregar aquí) reivindica, com a conclusió, la necessitat de creació d’una certificació oficial tal com existeix a França i Regne Unit.

Com a continuació d’aquest estudi previ, va portar a terme —entre els mesos d’octubre i novembre de 2022— el primer curs oficial de marger a Catalunya. Impartit per l’aleshores recentment constituït Gremi dels Margers de Catalunya i amb una durada de 140 hores, un examen final de 7 hores va permetre que 14 dels participants obtinguessin el certificat oficial francès CQP de Nivell 1, expedit per l’ABPS.

La pedra seca al Parc de Pedra Tosca

En època de mossèn Gelabert, cada artiga tenia la seva cabana. Malgrat que moltes han desaparegut, avui encara en resten una bona pila. Mossèn Gelabert ja va establir les diverses tipologies de barraques que es podien trobar al Vora-Tosca:

La barraca tipus. És la que considera que es diferencia de les altres per la seva forma i bellesa. Exempta i de l’alçada de poc més d’un home, feta de pedres ferrals cantelludes, forma piramidal o cònica i els vèrtexs braument arrodonits. És la menys freqüent.

Les barraques murals, obertes en el mateix gruix del mur però sense sobresortir per alt ni avançar-se en façana. Són de superfície més petita, a l’estil d’un aixopluc, i la porta es cobreix amb una llinda senzilla.

Les barraques murals copulades són les que es troben inserides dintre d’un mur, però sobresurten per la seva part superior per guanyar alçada. Són les més habituals, i el tancament interior és molt particular, perquè està format per grans lloses inclinades que configuren una coberta a dues aigües. És l’anomenada coberta de pont, similar a la que podem trobar a les Balears.

Gelabert identifica també un quart grup de barraques que anomena artístiques que, a benefici d’una vegetació esplèndida, queden revestides d’hermós fullatge, garlandes de flors, heures o altres plantes, prenent un visatge bell i ubriagador.

Existiria una altra tipologia escassa però especialment remarcable a causa de la seva dificultat tècnica amb relació al material constructiu i a la divergència formal respecte de les anteriors: la cabana de carro. De grans dimensions, coberta amb volta de canó i sense façana, ja que probablement no en tenia o bé incorporava un tancament de fusta, possiblement era utilitzada per guardar estris de grans dimensions i carros.

Un element molt específic del Vora-Tosca, directament relacionat amb la seva naturalesa volcánica, són els bufadors. Es tracta de petites cavitats, inaccessibles per a l’home i de fondària indeterminada, situades a la part baixa dels murs i a l’interior de les barraques, que proporcionaven un corrent d’aire a temperatura constant per mantenir temperats o frescos l’aliment i el menjar. Al Parc de Pedra Tosca n’hi podem trobar un centenar.

Pel que fa als murs, en trobem de partió, per separar artigues i camins, i de feixa, per aterrassar el terreny i fer-lo cultivable. En alguns casos, a causa de la gran acumulació de roques que calia apartar, podem trobar-ne d’alçades fins a 2,5 m i d’amplades de 2 a 3 m, que permeten circular-hi al damunt.